John Cage (Los Àngeles, 5 de setembre de 1912 - Nova York, 12 d'agost de 1992). Compositor i instrumentista nord-americà. Va estudiar al costat dels compositors nord-americans Henry Cowell i Adolph Weiss i va revolucionar la música contemporània dotant-la d'un llenguatge caòtic, continuant la trajectòria de Edgar Varèse i Charles Ives.
Una de les seves influències va ser el Zen, el qual li va conduir en l'àmbit musical a fer servir silencis interminables, sons desconnectats, casuals i atonals amb un volum, durada i timbre aleatoris.
Malgrat el controvertit de la seva obra, no es pot negar que es tracta d'un dels creadors més revolucionaris i influents dels últims temps. En ocasions deixava que l'atzar triés les seves composicions. Per exemple, va arribar a utilitzar un mètode segons el qual es perforava un full de paper en els llocs en els quals es trobava alguna imperfecció, per a després mitjançant un paper transparent anava calcant aquestes marques sobre un pentagrama.
Ja en la dècada dels 30 va començar els seus primers treballs demostrant talent per als ritmes impossibles i invencions com el seu sistema de vint-i-cinc tons.
Va fer servir distorsions per als seus instruments arribant a declarar: "Crec que l'ús de sorolls en la composició musical anirà en augment fins que arribem a una música produïda mitjançant instruments elèctrics (música concreta i música electroacústica), que posarà a la disposició de la música qualsevol so i tots els sons que l'oïda pugui percebre. S'exploren els mitjans fotoelèctrics, el film i diverses mecanismes per a la producció de música".
Durant els últims anys d'aquesta dècada Cage va inventar el piano preparat, al que li havia inserit entre les cordes una sèrie de cargols, rosques i trossos de goma i fusta que dotaven a l'instrument d'una varietat nova de possibilitats sonores.
Segurament la composició més innovadora d'entre les quals va realitzar per a aquest piano preparat és una suite que dura 69 minuts anomenada Sonatas and Interludes (1946-1948).
Cage feia servir el terme "música no-intencional" per a algunes de les seves obres. Com en una de les seves obres més revolucionàries de nom 4'33 (1952), la partitura del qual especifica que l'intèrpret no executarà cap so en el seu instrument durant els 4 minuts i 33 segons que dura l'obra. La primera interpretació de la mateixa va anar a càrrec del famós pianista David Tudor.
Una de les seves influències va ser el Zen, el qual li va conduir en l'àmbit musical a fer servir silencis interminables, sons desconnectats, casuals i atonals amb un volum, durada i timbre aleatoris.
Malgrat el controvertit de la seva obra, no es pot negar que es tracta d'un dels creadors més revolucionaris i influents dels últims temps. En ocasions deixava que l'atzar triés les seves composicions. Per exemple, va arribar a utilitzar un mètode segons el qual es perforava un full de paper en els llocs en els quals es trobava alguna imperfecció, per a després mitjançant un paper transparent anava calcant aquestes marques sobre un pentagrama.
Ja en la dècada dels 30 va començar els seus primers treballs demostrant talent per als ritmes impossibles i invencions com el seu sistema de vint-i-cinc tons.
Va fer servir distorsions per als seus instruments arribant a declarar: "Crec que l'ús de sorolls en la composició musical anirà en augment fins que arribem a una música produïda mitjançant instruments elèctrics (música concreta i música electroacústica), que posarà a la disposició de la música qualsevol so i tots els sons que l'oïda pugui percebre. S'exploren els mitjans fotoelèctrics, el film i diverses mecanismes per a la producció de música".
Durant els últims anys d'aquesta dècada Cage va inventar el piano preparat, al que li havia inserit entre les cordes una sèrie de cargols, rosques i trossos de goma i fusta que dotaven a l'instrument d'una varietat nova de possibilitats sonores.
Segurament la composició més innovadora d'entre les quals va realitzar per a aquest piano preparat és una suite que dura 69 minuts anomenada Sonatas and Interludes (1946-1948).
Cage feia servir el terme "música no-intencional" per a algunes de les seves obres. Com en una de les seves obres més revolucionàries de nom 4'33 (1952), la partitura del qual especifica que l'intèrpret no executarà cap so en el seu instrument durant els 4 minuts i 33 segons que dura l'obra. La primera interpretació de la mateixa va anar a càrrec del famós pianista David Tudor.
