martes, 2 de junio de 2009
lunes, 1 de junio de 2009
EL ROCK
ANYS CINQUANTA
JERRY LEE LEWIS
ELVIS PRESLEY
BILL HALEY
CHUCK BERRY
LITTLE RICHARD
ANYS SEIXANTA
THE BEATLES
THE ROLLING STONES
ERIC CLAPTON
BOB DYLAN
THE WHO
JOAN BAEZ
THE DOORS
JIMI HENDRIX
ANYS SETANTA
BOB MARLEY
ANYS VUITANTA
THE POLICE
U2
MICHAEL JACKSON
MADONNA
ROCK ESPAÑOL
ANYS NORANTA
SOPA DE CABRA
SAU
NIRVANA
PEARL JAM
JERRY LEE LEWIS
ELVIS PRESLEY
BILL HALEY
CHUCK BERRY
LITTLE RICHARD
ANYS SEIXANTA
THE BEATLES
THE ROLLING STONES
ERIC CLAPTON
BOB DYLAN
THE WHO
JOAN BAEZ
THE DOORS
JIMI HENDRIX
ANYS SETANTA
BOB MARLEY
ANYS VUITANTA
THE POLICE
U2
MICHAEL JACKSON
MADONNA
ROCK ESPAÑOL
ANYS NORANTA
SOPA DE CABRA
SAU
NIRVANA
PEARL JAM
EL JAZZ
ANYS 20
LOUIS ARMSTRONG
DUKE ELLINGTON
ANYS TRENTA
GLENN MILER
COUNT BASIE
BENNY GOODMAN
ANYS QUARANTA
CHARLIE PARKER
DIZZY GILLESPIE
ANYS CINQUANTA
BILL EVANS
CHARLIE MINGUS
DAVE BRUBECK
ANYS SEIXANTA
JOHN COLTRANE
ORNETTE COLEMAN
CECIL TAYLOR
ANYS SETANTA
CHICK COREA
KEITH JARRET
GEORGE BENSON
MAHAVISHNU ORCHESTRA
WEATHER REPORT
LOUIS ARMSTRONG
DUKE ELLINGTON
ANYS TRENTA
GLENN MILER
COUNT BASIE
BENNY GOODMAN
ANYS QUARANTA
CHARLIE PARKER
DIZZY GILLESPIE
ANYS CINQUANTA
BILL EVANS
CHARLIE MINGUS
DAVE BRUBECK
ANYS SEIXANTA
JOHN COLTRANE
ORNETTE COLEMAN
CECIL TAYLOR
ANYS SETANTA
CHICK COREA
KEITH JARRET
GEORGE BENSON
MAHAVISHNU ORCHESTRA
WEATHER REPORT
domingo, 24 de mayo de 2009
CANTANDO BAJO LA LLUVIA
SINOPSIS
La pel·lícula comença amb una espècie de burla sobre el premi dels Oscar, en què els protagonistes fingeixen una relació entre ells per tal de donar més publicitat a les seves pel·lícules. Acosat per unes fans, el protagonista (Gene Kelly) coneix a una noia en la seva fugida de la qual s'enamora, però ella l'evitarà per diferencies de visió sobre els actors del cinema mut i del teatre.
Més tard es retrobaran en una festa on després d'un altre incident entre ells i també la companya de rodatge de l'actor, els mostren un tros de pel·lícula amb veu, de la qual es burlen perquè creuen que no té futur; poc temps després s'assabenten que ha sortit la primera pel·lícula amb so i que resulta un èxit; a causa d'això i amb el desastre de la preestrena de la seva última pel·lícula decideixen convertir-la en un musical, amb els problemes que això els provocarà: ensenyar a parlar als actors, buscar algú que escrigui els diàlegs, gravar la veu sense que s'escoltin sorolls, problemes de sincronització, etc.
Després de superar tots aquests problemes treuen la pel·lícula endavant amb un gran èxit, amb el qual també es troba la noia que li agrada al protagonista principal, ja que, és ella qui dobla la veu de la seva companya sense que aquesta ho sàpiga. Aquesta més tard quan ho sap i en veure perillar la seva feina amenaça a la productora perquè no digui que la doblen i d'aquesta manera aconseguir mantenir la seva reputació, així que al director no li queda ,més remei que acceptar,però ella en una de les presentacions de la pel·lícula es dirigeix al públic, i el públic estranyats per la seva veu li demanen que canti.Ella accedeix però si es doblada per l'altre noia, però resulta que el plan de què la doblin es per mostrar al públic qui és l'autèntica artista.
La pel·lícula comença amb una espècie de burla sobre el premi dels Oscar, en què els protagonistes fingeixen una relació entre ells per tal de donar més publicitat a les seves pel·lícules. Acosat per unes fans, el protagonista (Gene Kelly) coneix a una noia en la seva fugida de la qual s'enamora, però ella l'evitarà per diferencies de visió sobre els actors del cinema mut i del teatre.
Més tard es retrobaran en una festa on després d'un altre incident entre ells i també la companya de rodatge de l'actor, els mostren un tros de pel·lícula amb veu, de la qual es burlen perquè creuen que no té futur; poc temps després s'assabenten que ha sortit la primera pel·lícula amb so i que resulta un èxit; a causa d'això i amb el desastre de la preestrena de la seva última pel·lícula decideixen convertir-la en un musical, amb els problemes que això els provocarà: ensenyar a parlar als actors, buscar algú que escrigui els diàlegs, gravar la veu sense que s'escoltin sorolls, problemes de sincronització, etc.
Després de superar tots aquests problemes treuen la pel·lícula endavant amb un gran èxit, amb el qual també es troba la noia que li agrada al protagonista principal, ja que, és ella qui dobla la veu de la seva companya sense que aquesta ho sàpiga. Aquesta més tard quan ho sap i en veure perillar la seva feina amenaça a la productora perquè no digui que la doblen i d'aquesta manera aconseguir mantenir la seva reputació, així que al director no li queda ,més remei que acceptar,però ella en una de les presentacions de la pel·lícula es dirigeix al públic, i el públic estranyats per la seva veu li demanen que canti.Ella accedeix però si es doblada per l'altre noia, però resulta que el plan de què la doblin es per mostrar al públic qui és l'autèntica artista.
martes, 19 de mayo de 2009
lunes, 18 de mayo de 2009
domingo, 17 de mayo de 2009
martes, 24 de marzo de 2009
viernes, 6 de marzo de 2009
jueves, 5 de marzo de 2009
Acabo d'actualitzar el menú del meu bloc:
→ (login) per entrar com administrador al meu bloc.
→(moodle) plataforma virtual.
→localitzador.
martes, 17 de febrero de 2009
John Cage (Los Àngeles, 5 de setembre de 1912 - Nova York, 12 d'agost de 1992). Compositor i instrumentista nord-americà. Va estudiar al costat dels compositors nord-americans Henry Cowell i Adolph Weiss i va revolucionar la música contemporània dotant-la d'un llenguatge caòtic, continuant la trajectòria de Edgar Varèse i Charles Ives.
Una de les seves influències va ser el Zen, el qual li va conduir en l'àmbit musical a fer servir silencis interminables, sons desconnectats, casuals i atonals amb un volum, durada i timbre aleatoris.
Malgrat el controvertit de la seva obra, no es pot negar que es tracta d'un dels creadors més revolucionaris i influents dels últims temps. En ocasions deixava que l'atzar triés les seves composicions. Per exemple, va arribar a utilitzar un mètode segons el qual es perforava un full de paper en els llocs en els quals es trobava alguna imperfecció, per a després mitjançant un paper transparent anava calcant aquestes marques sobre un pentagrama.
Ja en la dècada dels 30 va començar els seus primers treballs demostrant talent per als ritmes impossibles i invencions com el seu sistema de vint-i-cinc tons.
Va fer servir distorsions per als seus instruments arribant a declarar: "Crec que l'ús de sorolls en la composició musical anirà en augment fins que arribem a una música produïda mitjançant instruments elèctrics (música concreta i música electroacústica), que posarà a la disposició de la música qualsevol so i tots els sons que l'oïda pugui percebre. S'exploren els mitjans fotoelèctrics, el film i diverses mecanismes per a la producció de música".
Durant els últims anys d'aquesta dècada Cage va inventar el piano preparat, al que li havia inserit entre les cordes una sèrie de cargols, rosques i trossos de goma i fusta que dotaven a l'instrument d'una varietat nova de possibilitats sonores.
Segurament la composició més innovadora d'entre les quals va realitzar per a aquest piano preparat és una suite que dura 69 minuts anomenada Sonatas and Interludes (1946-1948).
Cage feia servir el terme "música no-intencional" per a algunes de les seves obres. Com en una de les seves obres més revolucionàries de nom 4'33 (1952), la partitura del qual especifica que l'intèrpret no executarà cap so en el seu instrument durant els 4 minuts i 33 segons que dura l'obra. La primera interpretació de la mateixa va anar a càrrec del famós pianista David Tudor.
Una de les seves influències va ser el Zen, el qual li va conduir en l'àmbit musical a fer servir silencis interminables, sons desconnectats, casuals i atonals amb un volum, durada i timbre aleatoris.
Malgrat el controvertit de la seva obra, no es pot negar que es tracta d'un dels creadors més revolucionaris i influents dels últims temps. En ocasions deixava que l'atzar triés les seves composicions. Per exemple, va arribar a utilitzar un mètode segons el qual es perforava un full de paper en els llocs en els quals es trobava alguna imperfecció, per a després mitjançant un paper transparent anava calcant aquestes marques sobre un pentagrama.
Ja en la dècada dels 30 va començar els seus primers treballs demostrant talent per als ritmes impossibles i invencions com el seu sistema de vint-i-cinc tons.
Va fer servir distorsions per als seus instruments arribant a declarar: "Crec que l'ús de sorolls en la composició musical anirà en augment fins que arribem a una música produïda mitjançant instruments elèctrics (música concreta i música electroacústica), que posarà a la disposició de la música qualsevol so i tots els sons que l'oïda pugui percebre. S'exploren els mitjans fotoelèctrics, el film i diverses mecanismes per a la producció de música".
Durant els últims anys d'aquesta dècada Cage va inventar el piano preparat, al que li havia inserit entre les cordes una sèrie de cargols, rosques i trossos de goma i fusta que dotaven a l'instrument d'una varietat nova de possibilitats sonores.
Segurament la composició més innovadora d'entre les quals va realitzar per a aquest piano preparat és una suite que dura 69 minuts anomenada Sonatas and Interludes (1946-1948).
Cage feia servir el terme "música no-intencional" per a algunes de les seves obres. Com en una de les seves obres més revolucionàries de nom 4'33 (1952), la partitura del qual especifica que l'intèrpret no executarà cap so en el seu instrument durant els 4 minuts i 33 segons que dura l'obra. La primera interpretació de la mateixa va anar a càrrec del famós pianista David Tudor.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)
